Model menor

 LES 26 CATEGORIES DEL MODEL MENOR 

Francesc Soler és l’autor dels gravats de les 26 categories

 

Tractar la globalitat no vol dir ni tractar-ho tot ni tractar-ne una sola part, vol dir tractar de tot una mica. Quina mica? Allò més significatiu en el coneixement, allò més determinant en l’acció.
La major part dels problemes i conflictes neixen d’unes visions i actituds exclusivament personals o especialitzades que col·lideixen cegament entre elles.
Aquests problemes i conflictes només es resolen si aprenem a situar, sense negar, la nostra persona individual o col·lectiva, la nostra especialitat de professió o afecció en la globalitat: en interpretació i en interacció ajustades i afinades amb les dels altres.
Mètode global és tasca harmonitzadora.

Lluís M. Xirinacs (1994)

 


MODEL MENOR – 26 categories


Lluís M. Xirinacs. Un model global de la realitat. MODEL MENOR. 2014

El maig de 2007 es publicà la primera part del model filosòfic de Lluís Maria Xirinacs (ABADIA Editors).

La FUNDACIÓ RANDA posa a la vostra disposició, en format electrònic, la primera part del model.

  • Segona edició (en format electrònic): abril 2014
  • Segona revisió i correcció de detalls: juny 2014
  • Tercera revisió, correccions i integració de les figures en el text. Les correccions s’han adaptat a la versió de l’Ortografia de l’IEC (2016): estiu 2020

Equip d’investigació Globàlium

Please wait while flipbook is loading. For more related info, FAQs and issues please refer to DearFlip WordPress Flipbook Plugin Help documentation.


Un model global de la realitat. Model menor.

Edició 2020 (TEXT i FIGURES) en pdf

 

MODEL MENOR – Fitxes categories

Propietat
Àmbit
Categoria
Cat.
Coordenades (cpt)
Anti-Abs.
Anti-Rel.
Etimologia
Definició
Principis
Descripció
Cernent
Parença
Tensió
Analíticaconcret/abstracteFenomenFEN0 / p / 0NOUgrec fainómenon (“allò que apareix, que és visible als sentits”), participi passiu de faínomai (“manifestar–se”, “mostrar–se”, “fer veure”, “esdevenir”), derivat de faíno (“lluir”, il·luminar”, “aclarir”).Anàlisi de la situacióIdentitat. Principi de vigíliaFets atòmics; Ara i aquí; sense data; esdeveniment singular: creuament entre subjecte i objecte (Teresa menja taronges). Fenomen és un esdeveniment singular i irrepetible que s’imposa per la seva sola presència, i, en sentit ampli, tot allò que es manifesta per si mateix. Veurem com en el nostre model és mig abstracte i mig concret dins un procés analític, situat amb neutralitat entre vivències i estructures.0p0
Analíticaconcret/heterogeniExperiènciaEXP–c / p / 0SINAMOgrec ex– (“cap a fora”) i –perior (“travessar”), de la fecunda arrel indoeuropea *pr– (“travessar”), que dona, entre d’altres, aquests derivats: part, parir, per, per a, perímetre, però, superior, peregrí, persona, empíric, port, porta, porus, “pràctica” (111.4, 113.4), pre–, pressa, pressió, prior, privar, pro–, prosa, a prop, propi, perit, expert, experiment, etc. Anàlisi concreta de conjunts heterogenisIdentitat. Principi de vigíliaa)l’univers dels esdeveniments actuals b) Mirar fets atòmics de conjunt, simplement com es presenten, ben o mal conjuntats els uns amb els altres c) fenomen i la seva circumstància d) veure fulles d’un arbre sense deixar de veure l’arbre en el seu conjunt, fulla i arbre. L’Experiència és el meu món ara i aquí; és l’univers dels esdeveniments actuals; la participació amb les persones i les coses que permet adquirir–ne coneixença i tracte; serà, com veurem tot seguit, la diversificació “fenomènica” i heterogènia de la Pràctica original.
–cp0
Analíticaabstracte/homogeniAnàlisiANAc / p / 0AMOSINgrec: analýo “alliberar”, análysis “deslligament”, “dissolució d’un conjunt en les seves parts”. grec ana– (“cap amunt”) i –lyo (“deslligar”)Anàlisi abstracta de conjunts homogenisIdentitat/Alteritata) funció classificadora dels conjunts abstractes dels “fenòmens” elementaritzats.“Analitzar” és classificar b) Anàlisi és diferenciar les qualitats o accidents; és l’operació mental mitjançant la qual separem els fenòmens del seu context concret i els reagrupem en forma artificial, convencional i abstracta. cp0
Totalitat concretaTotalitat concretaPràcticaPRA–c / 0 / 0TEOgrec praktiké (“activitat, eficàcia, força, valor”), de prasso (“fer”, “realitzar”, “acabar”, “obtenir”, “aconseguir”). Es tracta de la totalitat de la realitat abans que la ment se la faci seva i hi intercali els seus criteris classificadors. En la Pràctica, la ment humana no hi figura; però, com ja he insinuat, s’hi troba la font còsmica de la consciència, que es manifesta en forma d’una intuïció primera i universal, que acompanya inseparablement tota la realitat . –c00
Globalitat abstractaGlobalitat abstractaTeoriaTEOc / 0 / 0PRAgrec theorós [“enviat”, “diputat”, “representant”, “contemplador”, “pensador”]). “espectacle”, “representació”, “delegació”, “especulació”, “consideració” (vegi’s “teorema”), del grec thea “vista”, “aspecte”, “lloc dels espectadors” (vegi’s “teatre”) i horáo, “veure”, “mirar”, “observar”, “comprendre” (vegi’s “panorama”). realitat abstracta: la realitat mental, la qual, tot i que se sol oposar a realitat (ment/realitat),el món de la Teoria, de la realitat abstracta o de la ment pura és la globalitat bruta c00
Sintèticaconcret/heterogeniAmorAMO–c / –p / 0ANAEXPllatí amo [“estimo”, “amo”], que probablement prové d’un mot popular expressiu destinat a l’ús d’infants o d’origen pròpiament infantil: amma, mamma).Estimar cada cosa en el tot i el tot en cada cosa. Amar, en el significat profund que hi donem ací, és lliurar–se a l’altre i acollir l’altre sense condicions de cap menaTotalitat/HolicitatHi ha amors més fàcils, quan els qui estimen són estimats; hi ha amors més difícils, quan els qui estimen no són correspostos. Fins i tot, cal incloure, en el concepte d’amor, l’amor a l’enemic, que evidentment no és igual que l’amor a l’amic. La confusió entre ambdós Amors fora nefasta. Tota la doctrina i la pràctica de la no–violència, desenvolupada magistralment per Gandhi, inspirat en l’ahimsa dels Vedes sagrats de l’Índia i en el sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret, és potser el manual que explica millor com estimar un enemic.–c–p0
Sintèticaabstracte/homogeniSíntesiSINc / –p / 0EXPANAgrec syn– [“amb”] i –thesis [“acció de posar”], del verb títhemi [“posar”, “assentar”]). veure les coses en la seva unitat més profunda, en les seves interrelacions més fonamentalsTotalitat/HolicitatTradicionalment, aquest ancoratge rigorós en la consciència de la realitat com a conjunt unitari s’ha anomenat “saviesa” (del llatí sapientia; el grec equivalent és sofía). Sapere, en llatí, originalment volia dir “tenir gust saborós o de perfum” i, ja en sentit figurat, “tenir (bon o mal) gust, discerniment, coneixement”. c–p0
Sintèticasingular – concret/abstracteNoümenNOU0 / –p / 0FENgrec noúmenon [“cosa entesa profundament”], participi passiu de noein [“comprendre”], derivat de nous [“ment”]).Més que la unitat radical en sentit aritmètic homogeni, la unió radical de tot en un sentit d’una suprema heterogeneïtat radical – font única de tota la diversitat –, agermanada, original, seminal, generativa. Totalitat/HolicitatEl fi únic d’aquesta cultura, que inclou un sens fi de tradicions diferents a l’Índia, al Tibet, a la Xina, al Japó, a l’Àsia sud–oriental, etc., és arribar a aquesta realitat que tractem d’explicar; és el final normal de la formació de qualsevol jove, malgrat que no tots l’assoleixen. Aquesta fita final té molts noms, amb petites diferències de contingut: brahman, mokxa, kaivalya, nirvana, tao, txung yung, yin yang, t’ai tx’i, satori, itxijitsu. Volen dir: alliberament dels cicles de les renaixences, beatitud, deseiximent absolut, fi del Ioga, emancipació final i total, unicitat ontològica de l’absolut, l’ésser més enllà de totes les qualificacions i atributs, salvació, extinció dels factors de l’existència fenomènica, extinció, el més enllà de l’espai i el temps, realitat i principi suprem, absolut i impersonal, la realitat bàsica que funda tot l’univers, aïllament absolut de l’absolutament sol, estat d’aïllament i de total puresa de l’ànima alliberada, alliberament de la ignorància, el principi diví omnipresent i transcendent, l’ésser suprem, llibertat espiritual, el poder inherent al sacrifici, etc. Els noms del sense nom. D’on surten les persones i les coses sense que ell sigui cap persona ni cap cosa. D’on surten les idees i els fets sense que ell sigui ni idea ni fet.0–p0
Analítica d'estructuressingular – concret/abstracteCiènciaCIE0 / p / tMTPllatí scientia (“coneixement”), del verb scio (“jo sé”, “jo conec”). Existeix un sentit més original, “resoldre una qüestió”, “decidir”, i encara un de més antic, “tallar”, en llatí, secare, amb el participi sectus (“tallat”), d’on surt “secció”, “intersecció”, “dissecció”La ciència, en sentit general, és el coneixement i el control que es dedueix del món físic. Identitat. Principi de vigíliaLa Ciència és a mig camí entre les variables dels fenòmens i les constants dels objectes. la ciència és un saber molt més estantís que no pensaven els cientistes de fa dos segles. Les tesis són veritat de moment, mentre no es demostri el contrari.0pt
Analítica de vivènciessingular – concret/abstracteArtART0 / p / –tMTFL’arrel *ar– indica aquesta conjunció de tres peces molt diferents, inventada probablement als inicis del Neolític, que facilita extraordinàriament l’agricultura. D’ací surt el llatí arare (“llaurar”), aratrum (“arada”), arvum (“camp llaurat”), armus (“articulació de l’espatlla”) i d’ací, arma (“arma”), aro (castellà i portuguès), “armari”, “armatost”. També en surt artus (“unió d’ossos ben ajustada”, “unió”, “amistat”, “artiga”), i articulus (“petita part que conjunta el tot, fins i en l’Anàlisi gramatical”), d’on venen també “articulacions del colze i del genoll”, “juntura”, “conjunció”. Potser els pobles aris eren uns pobles ben conjuntats, que originalment no tenien guerres entre ells (Germànics → agermanats)? De exarticulare n’ix el català “eixartellar” (“arrencar les males herbes d’un terreny”). També n’és derivació desarticular; del grec árthron en surt artrosi, artritisme, quan les juntures grinyolen. I finalment arribem al llatí ars, artis (“Art”: manera de ser o de fer, natural o, sobretot, adquirida (arti–ficial, arte–facte, artimanya), La vida viva, l’Art, és transformar el món per fer Gràcia. AlteritatDe primer, l’artista, que va del món exterior a l’interior, ha de ser un asceta consumat. Ascesi vol dir actualment “separació dels lligams amb les coses del món exterior”. L’artista no fa coses per treure’n utilitat o profit; les fa per ser feliç ell i agradar els altres. Les desfà – ascesi – com a allò que són, com a veritat, i les transforma en gust, agradabilitat, felicitat, gràcia, emoció. És interessant saber que, etimològicament, el verb grec askéo, d’on ve la paraula, significa “fer les coses amb art, enginyosament”, “construir”, “ornar”, “educar”. Aquest desfer la veritat de les coses, aquest introduir incongruències i bells desordres és essencial a l’art. I, si no escandalitzo, diré que la “mentida” és també essencial en l’art. 0p–t
Estructuressingular – concret/abstracteObjecteOBJ0 / 0 / tSUBllatí ob– (“cap endavant”), –jacio (“llanço”). “Cosa posada enfront d’un mateix, situada”L’Objecte és una estructura, una disposició de parts en un tot extens. Objecte no és allò que és una cosa; l’Objecte és la seva estructura.Identitat/Totalitatl’Objecte és constant. La cosa, paraula ben popular i d’ús habitual com a jòquer de qualsevol objecte del qual no se sap l’estructura. Ens interessa perquè perdura, és estable, roman impertorbable, és una invariant, allò més còmode recercat per la Ciència; no pas perquè sigui eterna la cosa, a diferència del Fenomen: neix o apareix i mor o desapareix. Tot allò que es construeix, tard o d’hora es destrueix, es desconstrueix, es desmunta; però, mentre dura, és considerada com a constant. Objecte és un constructe (arrel *str– “construir”, “estructura”). En realitat hi ha objectes que només són “munts” o amuntegaments d’objectes més petits, més o menys d’estructura homogènia i amorfa.00t
Vivènciessingular – concret/abstracteSubjecteSUB0 / 0 / –tOBJllatí subjicio, de sub– (“a sota”), i –jacio (“llançat”, “posat”), vol significar “sub – posat”, “suposat”. En filosofia medieval també en deien suppositum “supòsit”, en un sentit idèntic al del model i molt més ampli que el de l’ús corrent del mot. En grec, el mot prenia la forma d’hypokeímenos, que vol dir “jacent”, subjecte, “sotmès”. El jo és l’observador, no l’observat. No es pot tematitzar.Alteritat/HolicitatEs revela en els gèneres dramàtics i poètics, en les biografies, autobiografies i novel·les (romans). De jo no se’n té, se n’és. Diem: “tinc cos”, “tinc ànima”; no es diu “tinc jo”, ans “soc jo”. Atman és el jo interior, situat entremig dels altres dos i tan important com ells. Menystenir–lo és reduir les persones a titelles. Exercir–lo requereix una actitud radical, un “terrible coneixement de les coses” (J. Leita), un saber viure en tota la plenitud la soledat i el silenci.00–t
Sintètica d'estructuressingular – concret/abstracteMetafísicaMTF0 / –p / tARTgrec, meta– (“més enllà de”) fysiká (“la física”). Físic és el món controlat pels sentits. El món metafísic s’escapa del control sensible. l’Objecte és la seva estructura, la disposició de les parts en un tot. La Metafísica és aquest tot pensat com a cosa unitària. L’estructura de fustes és l’Objecte cadira. “Aquesta cadira” com a peça unitària, és Metafísica. Totalitat. Principi de creença (que)La Metafísica és aquest tot pensat com a cosa unitària. L’estructura de fustes és l’Objecte cadira. “Aquesta cadira” com a peça unitària, és Metafísica. El cientisme contemporani tendeix a negar tota realitat a “aquesta cadira”, considera l’expressió com un mer cartellet que abreuja la complicació de descriure en cada cas l’estructura objectiva completa. Si concedeix alguna realitat a “aquesta cadira” és una realitat merament mental, formal, abstracta: la idea de cadira. I, en efecte, sobre la cadira balla la idea de cadira que ja explicaré en el seu moment (125.2). Però no es pot negar que allò delimitat com a idea de cadira per obra de la nostra ment no és una realitat merament mental. “Aquesta cadira” no és un fantasma; és plena de realitat concreta. Les peces de la subestructura genèrica que constitueixen la cadira, siguin de fusta, de ferro o de plàstic, són reals, concretes, encara que siguin una mena de realitat Metafísica0–pt
Sintètica de vivènciessingular – concret/abstracteMetapsíquicaMTP0 / –p / –tCIEgrec meta– (“més enllà de”) i psikhiké (“el psiquisme”). Metapsíquica vol dir el transcendiment de la nostra ànima cap a les altres ànimes en el món espiritual, d’ànima a ànima, món pràcticament desconegut entre nosaltres, tan ric i ple com el món material. La Metapsíquica és cada ànima en el món de les ànimes. HolicitatCal aprendre a distingir el nostre psiquisme (ART) del nostre esperit (MTP). Es tracta de la consciència com a font última de la intel·ligència i de la voluntat, de la responsabilitat i de la llibertat, de la independència i de la sobirania del Subjecte. 0–p–t
Estructuresconcret/heterogeniSigneSGE–c / 0 / tSTTllatí signum ve de la important i fecunda arrel
*seqw–, “seguir”, (vegi’s “seqüència”). Així, en origen, voldria dir “seguir una bandera”. També probablement, més tard, rebé la influència del grec séma (“senyal”), que ve de l’arrel *sem– (“marca”, “incisió”). I potser també, la de *sek– “tallar” (vegi’s “seccionar”) que duria igualment a “incisió”. De signum venen Signe, senyal, seny, segell (petit signe), senyera, signatura, assenyat, insigne, insígnia, assignar, consignar, designar, dissenyar, ensenyar, persignar–se, resignar–se, senyar–se, significar. Del
grec séma venen semiòtica (ciència general dels signes), semiologia (vida social dels signes) i semàntica (Teoria dels significats).
El Signe o significant bàsic és la pròpia manifestació d’allò que és ell mateix, però no separada de la manifestació de les coses que l’envolten. (SGE–1).Signe secundari (SGE–2) i el símbol. En grec, symbolós vol dir “que van junts”, com diabolós significa “que van dividits”. Són realitats, gests o grafismes que no s’expressen ells mateixos, ans expressen – signifiquen – qualsevol altra realitat, ja sigui perquè d’alguna manera s’assemblen (significant i significat) o es relacionen, ja sigui per un acord purament convencional. Principi de vigília. Principi de creença (que)L’Objecte és un element unitari en ell mateix; el Signe és una realitat molt més àmplia, en íntima relació de diàleg amb tot allò que l’envolta. És natural, doncs, que admeti multiplicitat de significats i interpretacions. –c0t
Estructuresabstracte/homogeniSignificatSGTc / 0 / tSTMSignificat és el participi passat de significar, que ve de signe. És una estructura abstracta constant, un llenguatge especial. Així com dèiem que estructura equival a Objecte i estructura concreta a Signe, estructura abstracta equival a Significat: la forma estructural abstracta, per exemple, d’ampolla en general, com a nom substantiu comú (sempre amb minúscula), “ampolla”, com a definició de diccionari, que revela l’estructura abstracta, el model mental que tenim al cap i que associem a la paraula ampolla. El signe, un cop realitzat materialment mitjançant gests, paraules o grafismes, expressa, significa. La cosa significada – sigui el signe mateix, en el cas de signe–1, sigui una altra cosa, en el cas de signe–2 – o significat és el terme final de l’acte de significar, és la diana a què apunta la sageta del signe.Identitat/Totalitat, Gottlob Frege (1848 – 1925). Es tracta, segons ell, d’establir la diferència entre els termes germànics Sinn i Bedeutung. El primer equival a l’explicació del contingut del signe. Se sol traduir per significat, connotació. El segon sentit equival al contingut objectiu del Signe, i se sol traduir per denotat, referent. En el meu model, Sinn és Significat, explicació, connotació (SGT), i Bedeutung és Objecte (OBJ), cosa, denotat o referent. Sentit (STT) és un terme que reservo per a més endavant. En particular, ara em toca d’explicar l’explicació del signe que és el Significat. “Explicar l’explicació”! c0t
Vivènciesconcret/heterogeniSentimentSTM–c / 0 / –tSGFcompost de sentir, derivat del llatí d’etimologia desconeguda, i –ment, derivat de “ment”, de la prolífica arrel indoeuropea *men– (“pensar”), podria equivaler, seguint accepcions no gaire usuals, a “sentir en l’interior”. En l’ús corrent, sentiment forma part d’un paquet de termes com sensació, moció, afecte, emoció, pensament, decisió, acció, convicció, que en el meu model pertanyen a un territori veí, la Psíquica,Més enllà de les vivències del psiquisme individual o col·lectiu i abans o per sota de la “coagulació” del jo, trobem l’ànim (STM), que no s’ha de confondre amb el ja conegut territori veí de l’ànima (MTP). També es parla d’“estat d’ànim”. L’ànima és meva; l’ànim o l’estat d’ànim m’aguanta per sota i, segurament, és anterior al jo. Alteritat/HolicitatValor, depressió, optimisme, pessimisme, moral de vencedor, derrotisme, “moral” alta o “moral” baixa són diferents estats d’ànim de puja i baixa del jo. En realitat és pròpiament el doll interior de la vida. Henry Bergson en diu l’élan vital, l’alè de la vida. Schopenhauer en diu la voluntat i Nietzsche, la voluntat de poder. El Sentiment és un territori d’enfortiment del propi poder. –c0–t
Vivènciesabstracte/homogeniSentitSTTc / 0 / –tSGEsentir, derivat del llatí d’etimologia desconegudaSentit és la mentalització, la consciència empírica (SUB) clara (STT) del Sentiment (STM). És, a més, la sublimació ideal del jo. Al territori del Sentit i que anomenaré “intel·ligència”. Alteritat/HolicitatEn rigor, podem dir que el Sentit, en tant que mira a Subjecte (SUB), és la imatge de mi que tinc jo, tant si és bona com si és dolenta. I, més, en el centre estricte del seu territori (STT), és la imatge que tinc de l’ideal del meu jo o la del meu jo ideal.c0–t
Analítica d'estructuresconcret/heterogeniTècnicaTEC–c / p / tMITMISgrec, tekhne vol dir “habilitat”, “ofici”, Art, “artesania”, “indústria”, “manera de fer”, “professió”, “mestria”. L’arrel indoeuropea de Tècnica és *teks-, i el seu significat primigeni és “fabricar”, “construir”, “arquitectura” i en ambdós casos la finalitat és crear un Signe que serveixi per a produir “experiències”: cadira per a seure, avió per a volarTècnica és analítica d’estructures concretes, segons el model Identitat. Principi de vigíliaDes de la Pràctica es passa a la Tècnica (i viceversa) per l’“aprenentatge” i la deshabituació, i de la Tècnica es passa a la Ciència (singularitats científiques) (i viceversa) mitjançant la verificació i l’experimentació. Entre la Tècnica i l’Experiència, hi trobem l’observació i la manipulació (el treball), i entre la Tècnica i el Signe hi trobem la confirmació i l’exploració. Si des de l’Experiència s’analitza la realitat concreta i s’actua sobre aquesta amb mentalitat Tècnica, pot sorgir l’Objecte útil. –cpt
Analítica d'estructuresabstracte/homogeniLògicaLOGc / p / tMISMITgrec logos (“paraula”, “discurs”, “afirmació”, “raó”, “enteniment”, “judici”, “raciocini”, “argument”, “demostració”, “tractat”). Lògica, segons això, és l’art d’ajuntar parts iguals que hom aspira que siguin idèntiques i separar-les de la resta d’elements del món que no són (contradicció) iguals.Identitat. Principi de vigíliaActualment diríem que formaven classes d’equivalència. Encara avui conreen el gust de col·leccionar majoritàriament els nens (xapes de coca-cola, minerals, segells, cromos de futbolistes...), però també molta gent adulta (goigs de la Mare de Déu, sabres, cotxes d’època, papallones dissecades...). La col·lecció és d’elements (“objectes”) concrets (“signes”), però el criteri taxonòmic és abstracte, és un Significat. I el fet de la selecció (Fenomen) també és concret (Experiència), però el criteri qualitatiu amb què es busquen és abstracte (Anàlisi). La funció lògica consisteix a identificar com a iguals els elements del conjunt abstracte que és l’objecte de la selecció i diferenciar-los dels elements d’un altre conjunt qualsevol. Es regeix, doncs, pel principi teòric d’identitat (“A = A”) o de no-contradicció (“A ≠ no A”). cpt
Analítica de vivènciesconcret/heterogeniPsíquicaPSI–c / p / –tIDEETIL’arrel etimològica indoeuropea és *bhes-, (“bufar”), que dona psykhé (“alè”, “respiració”, “ànima vivent, “seu dels seus pensaments, emocions, desigs, etc.”, “persona”, “papallona”). El psiquisme és la realitat psíquica concreta.AlteritatRené Descartes, fundà en ella la concreció de tot l’Univers. Tota la seva filosofia recolza sobre el famós “penso, doncs existeixo”. Una cosa –objectiva- és allò que penso i una altra –subjectiva- el fet de pensar. Pensar és Psíquica pura. D’allò de què no puc dubtar quan dic aquesta frase és del fet que penso, i, abans, del fet que parlo. Preguntat Descartes si només es referia a pensar, respongué que es referia a qualsevol activitat personal, interior, per tant, Psíquica: pensar, parlar, sentir, fer. La Psíquica és doncs el seu punt ferm, indubtable de partida.–cp–t
Analítica de vivènciesabstracte/homogeniEstèticaESTc / p / –tETIIDEgrec, aisthetós vol dir “sensible”, “perceptible”, de aío (“sentir”, “percebre”). Originalment, per tant, Estètica, volia dir “referent a les sensacions”, “sensibilitat”. Alexander Baumgarten (1714 – 1762), introdueix una nova noció, ara abstracta d’Estètica: “art de pensar pulcrament”. Aquesta és la noció que nosaltres emprem com a significat de la categoria d’aquest nom. AlteritatÉs la imaginació teòrica, creadora i lliure, que ajunta el cos d’un cavall amb les ales d’una àguila i en surt el Pegàs mític, bèstia que no ha existit mai, ni en el món físic, ni en el món racional, però que és perfectament imaginable en el món estètic i pot encarnar-se perfectament en la nostra imaginació o, com històricament ha passat, en la literatura i en la pintura. Teresa de Jesús, d’Àvila, en el seu afany de dominar la seva ment per posar-la al servei de la contemplació, anomena la imaginació la loca de la casa. Totes les ascètiques, des de la cristiana de Joan de la Creu fins a la hinduista de Patanjali, tracten de dominar la incessant volubilitat de la imaginació, que ens fingeix el possible i l’impossible.cp–t
Sintètica d'estructuresconcret/heterogeniÈticaETI–c / –p / tESTPSIllatí ethicus, i aquest del grec ἠθικός (ēthikós), de éthos (1) (“costum”, “ús”, “habitud”). És un mot en concurrència amb éthos (2), originalment amb el significat de “sojorn habitual”, “cau dels animals” i, més tard, confluint amb (1), “costum”, “manera de ser habitual”, “caràcter”. L’arrel indoeuropea anterior (*swe-dh-), sorprenentment igual, d’aquestes dues paraules ens fa pensar en una bifurcació primerenca de llur significat, que tornarà a confluir més tard. De la mateixa arrel, encara, en deriva éthnos (3) (“ètnia”, “nació”, “grup de costums iguals”). Sembla que la –no- que hi apareix ve de génos, “nació” en grec (“genocidi”, “genètic”, “genuí”, “geni”...). I encara una altra observació d’interès: aquesta arrel indoeuropea és composta. L’arrel simple original és *swe-, en grec, hé, pronom de tercera persona i que indica tots els qui viuen de faiçó autònoma; ídios “un mateix” (“idiota”, “idiosincràsia”, “idioma”); suus (llat.); suesco “acostumar” (“consuetud”, “dret consuetudinari o costumer”); self (angl.) (self-made man); sua (sànscrit): suadhyaya “coneixement d’un mateix”, suadeixi “fer-se les coses un mateix”, suarai “independència”, tres principis molt estimats de Gandhi. En català: “seu”, “seva”, “d’un mateix” “els catalans són molt seus”, independència, possessió plena, sobirania. l’Ètica és la reunió, ben conjuntada pràcticament, de totes les coses (valuoses, les altres no insisteixen) o, el que és la mateixa cosa, de tots els costums llargament i profundament practicats i comprovats.Totalitat. Principi de creença (que)En l’Ètica governa el principi pràctic de “creença-que” (“cal creure que hi ha reunió conjuntada de totes les parts en un tot”, “crec que l’estructura és sintètica”). L’escalfor (del foc), la lluminositat, les formes canviants característiques (del foc), etc., em porten a dir “això és foc”. La fórmula “X és (un substantiu qualsevol)” ens avisa que estem en territori de “creença-que”.
Les aparences em poden enganyar (en la meva creença), els efectes especials més moderns de Hollywood poden induir-nos a creure que allò és foc sense ésser-ne; però aquesta mateixa frase ens diu que hi ha un punt de creença ferma (“foc”), que “allí hi és, o no hi és, o hi és merament fingit o que no es veu però hi és, etc.”. El fet que podem posar el substantiu foc, del qual tots esperem una mateixa llista d’efectes, i li suposem una mateixa llista de causes, funda la imperiència ètica. O, si voleu, la convicció ètica. Ací, quan diem Ètica, no ens referim a lleis de comportament adequat davant el foc. D’això, que la gent en diu ètica o moral en direm Ideica -aquesta se sol dir “ideologia”- (IDE) (125.2); ací, en dir Ètica, volem dir la convicció de “creença-que” darrere d’uns determinats accidents experimentables hi ha una altra realitat més substancial que els sosté. I ací apareix el terme valor.
–c–pt
Sintètica d'estructuresabstracte/homogeniIdeicaIDEc / –p / tPSIESTDel grec idéa1.- Sànscrit: véda, véttha, vidmá “veure”, “conèixer”, “saber”, “comprendre”,
“percebre” (els Vedes), “trobar”, “descobrir”, viddhi “vegi jo”, viditá “conegut”, vidura
“savi”, “intel·ligent”, vidyá “saviesa”.
2.- Grec: idein “veure”, eidénai “saber”, oida, “he vist”, “sé”; eídos (eídomai,
“aparèixer”, “mostrar”), “aspecte”, “forma”; eídolon, “imatge”, “ídol”; hístor (*widtor), “qui sap perquè ha vist o ha après”, “testimoni”; dòric: ideso “veuré”.
3.- Llatí: video, “veig”. (“vista”), “mirar”, “visualitzar”, “percebre”, videns “vident”,
providentia “providència” (→ ”prudència”), praevisió “previsió”, revisió “revisió”,
visió “visió” (aparició), “evidència”, “invidència”, videtur “sembla”; umbre: virseto
“vist”.
Les ideologies són grans sistemes abstractes, motivats per qüestions de conveniències poc o gens adequades a la realitat concretaTotalitat. Principi de creença (que)La ideologia ve a ser un model mental general: cada filòsof crea el seu amb més o menys exigències de rigor intern i d’adequació a la realitat externa. El nostre també és ideologia. Les ideologies o models globals governen la persona i els pobles; la lluita pel poder sempre ha tingut obert el front anomenat de lluita ideològica: hom cerca d’apoderar-se de la ment dels altres per a dominar-los. En cada lloc i temps sol haver-hi una ideologia dominant. Nosaltres triem la categoria d’Ideica i no la d’“ideologia”, perquè cerquem l’equilibri sobre els sistemes d’idees entre la Lògica física del poder i la Síntesi transcendent de la saviesa. Nosaltres triem la categoria d’Ideica i no la d’“ideologia”, perquè cerquem l’equilibri sobre els sistemes d’idees entre la Lògica física del poder i la Síntesi transcendent de la saviesa.
Cap sistema d’idees no pot ser un model ideal definitiu i etern.
c–pt
Sintètica de vivènciesconcret/heterogeniMísticaMIS–c / –p / –tLOGTECllatí mysterium, i aquest, del grec mystérion (“secret”, “misteri”) i mústes (“iniciat en els misteris”). Ambdós venen del verb múo (“tancar-se”, “estar tancat”, “tenir els ulls tancats”), segurament d’arrel onomatopeica molt antiga, mu-. Sempre que sentim la realitat com un tot, o com una manifestació del tot, som posseïts per la Mística, pel misteri, per l’esperit, pel sagratHolicitatper clarificar el contingut de la Mística. Tot és negatiu: tancament, secret, mudesa, ceguesa, ni “mu” (la m i la u són respectivament la consonant i la vocal més tancades). És tradicional la creença que les coses místiques no es poden dir, són ine-fables, no fabulables, no hablables (cast.). Fins i tot en una de les més cèlebres frases de L. Wittgenstein, la darrera del seu Tractatus, “d’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci (n.7)”, –c–p–t
Sintètica de vivènciesabstracte/homogeniMíticaMITc / –p / –tTECLOGgrec mýthos, que originalment significava sentit, propòsit, discurs, intenció, contingut que té un seguit de paraules”. Així pensaven des d’Homer fins als grans tràgics grecs. A poc a poc evoluciona el significat cap a “ficció, miteEl territori del místic, del sagrat, del transcendent subjectiu té un altre gènere literari: el mític. Històricament s’han donat dues formes rebaixades de Mítica: la litúrgica o literària i la teològica o ideològica. La primera és l’hereva estètica (EST) de la versió tradicional rebaixada del mite autèntic. Hem oblidat què fou el mite i l’hem substituït per una seva versió artística. HolicitatTalment podem dir que Afrodita és l’amor i Mart, la guerra. Llegim bé les paràboles evangèliques sense exigir-ne la historicitat. Llur funció no és d’informació històrica, ans de crida a la consciència de tothom, sigui d’on sigui i sigui de quan sigui. Són molt importants, aquestes precisions, per a captar l’expressió Mítica. Si el gènere logicomatemàtic (123.2) serveix per a expressar el món físic (123.1), el gènere estètic (124.2) expressarà adequadament el món psíquic (124.1), el gènere ideic (125.2) serà l’apropiat per al món ètic (125.1) i el mític (126.2), per al món místic (126.1). L’error dels “desmitificadors” és cercar ciència on no n’hi ha. c–p–t

 

GRAVATS DE FRANCESC SOLER, membre del Grup d’Investigació Globàlium de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs


Please wait while flipbook is loading. For more related info, FAQs and issues please refer to DearFlip WordPress Flipbook Plugin Help documentation.

Model menor: gravats de Francesc Soler



 

Comments are closed.