Recordatori a Xirinacs – Octavi Piulats

ELOGI A LA NATURA

INTRODUCCIÓ

Avui parlarem d’en Lluís Maria Xirinacs i de la Natura. El que direm a continuació forma part de les converses que en Xirinacs i jo vam tenir durant els Seminaris de la Universitat de Barcelona sobre Filosofia quan, fa més de deu anys, ell estudiava pel doctorat. Són idees  sobre els romàntics, Spinoza i la natura que ell va conèixer i durant moltes tardes vam discutir i exposar, són idees compartides, però que ens permetran explicar el sentit i la concepció que ell tenia sobre la mare natura.

LA MARE TERRA

Què és la terra? Les idees científiques no serveixen gaire per contestar aquesta pregunta. Resulta que la física moderna, els models matemàtics  i la química moderna serveixen per manipular-la i dominar-la, però no per penetrar en el sentit de la mateixa.

Pensem per exemple en la gravetat, tan important per als viatges espacials i els càlculs. La terra és molt més que 8,9, l’equació de la gravetat i les idees de Newton. La terra no és una col·lecció de capes geològiques; tot això són aproximacions a la terra amb mètodes interessats però que no copsen l’essencial de la natura.

De nou plantegem la qüestió: Què és la terra?

Per entendre la terra l’hem d’entendre com a ELEMENT, una idea dels antics, molt útil.

L’ATRACCIÓ DE LA GRAVETAT

En primer lloc, la terra com a element planetari resulta que ens atrau; estem sempre enganxats a ella, sols existim gràcies a que té una vida, una energia interior, que ens atrau i que s’anomena gravetat, però que és molt més que una equació; resulta que ens fixa a la terra de forma que, gràcies a aquesta força, existeix el dalt i el baix, la dreta i l’esquerra. Ella ens col·loca en el nostre CENTRE. Gràcies a la seva força ens dóna un lloc de poder, una CENTRALITAT des d’on viure. Tota la nostra vida estem penetrats per la seva energia constant i, gràcies a ella, s’orienta la força de creixement i els òrgans funcionen com han de funcionar. És un miracle invisible que en l’ èter, fora de la terra, no hi hagi un CENTRE, un ESPAI i un ORDRE CARDINAL. Estaríem perduts en el buit i ella ens protegeix i ens dóna aixopluc. És una meravella. Ens atrau: ens estima tant que hem d’anar amb compte quan caiem o quan saltem. Ella com a planeta és l’escenari de la nostra vida.

 

FECUNDITAT I VIRGINITAT

En segon lloc, la terra com a element, després de centrar-nos, als humans, resulta que ens ALIMENTA. La terra, sigui la que sigui, té un poder de FECUNDITAT i de PRODUCCIÓ d’aliments únic; del no res, té un quimisme natural molt diferent del quimisme de síntesi descobert al S.XIX. No és el mateix. El quimisme de la terra transforma tota matèria en aliment, és capaç de tancar el cercle. I nosaltres moriríem en pocs mesos, així com totes les criatures, si el seu poder de fecunditat i de producció, un dia, restés exhaurit. La ciència ens parla dels elements químics, per això amaga el seu poder de fecunditat; és un miracle i, de fet, resulta que la terra ha creat la Vida en el seu quimisme i amb la nostra química no podem fer-ho

L’ECONOMIA CIRCULAR

En tercer lloc, la terra té un poder enorme de RECICLATGE. Ella tanca el cercle de producció i reutilització; és el model perfecte com a element; no sols és capaç de produir, sinó d’absorbir qualselvol matèria en descomposició: és el CERCLE DE RECICLATGE perfecte. És a dir, en sí mateixa és perfecta: a diferència de les societat humanes, tot allò que crea ho pot destruir i ho pot reutilitzar. Aquest poder de COMPENSACIÓ i de REGENERACIÓ és increïble i meravellós. La ciència moderna ho explica mitjançant la funció dels bacteris, però els bacteris, en si mateixos, no expliquen res: vénen de la terra i aquesta concepció ens desenganxa emocionalment de l’essencial.

PODER GUARIDOR

En quart lloc, la terra, per a nosaltres, té un poder TERAPÈUTIC increïble i desconegut. La terra absorbeix malalties, empeny la força vital a treballar més de pressa. Quan ens posem horizontals, és a dir quan ens estirem al seu damunt, el cos millora (independentment de l’efecte compensatori de la circulació); quan estem malalts ens hem d’apropar a la terra com a element. Dormir a terra és terapèutic, guareix de les malalties. Això diu la llegenda d’Héracles i els seus treballs. Els animals, quan estan malalts, s’aferren a la terra com a element; com a argila, se la posen a sobre i la ingereixen. Ella ens dóna la salvació de moltes malalties, nosaltres ho desconeixem tot; les plantes també ens donen aquest poder. Xirinacs va llegir Just i Felke, els dos grans experimentadors del poder terapèutic de la terra i l’argila, que tenien balnearis a Alemanya, el S. XIX.

ENERGIES GEOBIOLÒGIQUES

En cinquè lloc, la terra té diverses energies geobiològiques estranyes que gairebé no coneixem, negatives i positives. I sobretot, aquestes energies invisibles es concentren en determinats llocs sagrats com Montserrat o El Montsant, on és fàcil entrar en contacte amb l’invisible i obrir la dimensió espiritual de l’ésser humà. Aquestes energies ofereixen les condicions de possibilitat de la religió, com veurem.

HIPÒTESI GAIA

Per tot aixo, Xirinacs estava convençut, igual que Lovelock – el científic actual ecologista-, que  la terra té ESPERIT; té un esperit diferent del nostre, però té diverses energies. Un esperit que no és la simple suma de procesos mecànics i químics, sinó que és quelcom VIU, etern i immutable, que possiblement tingui una mena de consciència que desconeixem; el cert és que té una força vital, un esperit desconegut per a nosaltres. Lovelock afirma que ella, intel·ligentement, compensa les nostres disbauxes de contaminació.

XIRINACS I LA DIMENSIÓ RELIGIOSA DE LA TERRA

Parlem ara d’aquesta dimensió paranormal de la natura, de la seva dimensió invisible, la que fa possible les religions; sense aquesta dimensió no s’esdevindrien les religions del planeta. Anem a Spinoza.

Per descobrir aquesta dimensió religiosa de la natura, els antics déus dels grecs, Xirinacs sabia que havia d’anar als llocs sagrats, llocs en els quals les portes d’aquesta dimensió fossin fàcils de travessar. Determinades muntanyes de casa nostra i llocs tel·lúrics, com Montserrat, Montsant, Montseny, tenien per a Xirinacs aquesta dimensió de portes a la religiositat; les aparicions de la verge i d’altres, es produeixen en aquests llocs sagrats. Tambe Xirinacs comentava que és l’Ermità la clau per apropar-se a aquest retorn; per descobrir la natura mística, abans hem de retornar a ella, veure plantes, minerals i animals com a éssers vius per ells mateixos i no com a objectes per al nostre gaudi. Això implica soledat, silenci i viure a la natura, simplicitat, vegetarianisme, dejunis i meditació, és a dir, tornar a la natura en els sentit total de la paraula: tornar a Déu, ja que són la mateixa cosa.

 PRINCIPI I FINAL A LA NATURA

Però, a més a més de tornar en vida a apropar-se a Déu-Natura, Xirinacs sabia que, a la mort, tornem també a Déu-Natura. Vam néixer d’ella, dels seus aliments i, al final, tornem al seu si. És el gran retorn: morim i tornem a ella.

En el cas del nostre traspàs, sembla que, a causa dels cementiris convencionals, ens oblidem que, quan l’ésser humà mor, no sols el cos material torna a la terra, sinó també, possiblement, el nostre esperit. La idea dels antics era aquesta en les antigues religions. La mort era un integrar-se cos i ànima a la natura. És a dir, no sols es reutilitzaven les nostres mol·lècules i àtoms, sinó que també es reutilitzava la nostra ànima per a crear d’altres criatures. Això en el món antic es coneixia com a reencarnació.

Aquesta teoria és molt vella, de forma que el mateix cristianisme la va acceptar al principi; els gnòstics la defensaven. La teoria afirma que la Natura sap què fer amb nosaltres després de la mort i que la consciència no es perd del tot, i que la nostra guspira divina és reutilizada de nou en una nova criatura.

EXPERIÈNCIA POST-MORTEM

Les velles cultures diuen encara una cosa més: expliquen què passa després de la mort.

Després del traspàs, ens enfonsem a la terra: és el viatge a l’Hades, al Duat egipci i grec, és a dir, la nostra consciència, encara que es deconstrueixi, no desapareix, sinó que entra en una foscor, sense llum; allà hi trobem al Guardià del Llindar: un ésser estrany, de vegades, malèvol. En aquest estat de túnel fosc, tots els instants fonamentals de la nostra vida  tornen a passar de forma inversa i patim i veiem les nostres faltes. Apareix aviat un guia, que és la persona que més hem estimat en vida; ell ens guia en la foscor i per travessar les Portes. En aquests escenaris veiem quadres de la nostra vida. Finalment, veiem una claror llunyana  i sortim del túnel, amb la consciència lliure, elevant-nos cap a les altures de la terra i ens dirigim pel Tròpic de Càncer, vers els planetes, que per això també existeixen en el sistema solar. És en l’Èter o als planetes on trobem els éssers divins, angèlics, que preparen la nostra reencarnació, en funció de la primera.

 ELOGI A XIRINACS

Al final de la seva vida, quan va descobrir Spinoza i els romàntics, Egipte i Grècia, Xirinacs va evolucionar religiosament cap a aquesta visió de la què hem parlat; va convertir-se lentament en menys catòlic i més cristià alternatiu, perquè la majoria del cristianisme dissident acceptava que Natura i Déu eren el mateix, o sigui, dues cares de la mateixa moneda. Templers, Rosacreus, Teòsofs i Càtars, tots van acceptar que la Terra porta un misteri i que Déu no crea l’univers del no res, sinó que l’univers està amb ell i viu sempre en ell.

Per aquesta raó, Xirinacs va anar a morir a la natura i, per això, la seva  idea d’apropament a la natura de Catalunya, igual que en Verdaguer, és la intuïció que, a Déu, en aquesta vida, tans sols se’ l pot trobar a la Natura.

Jo crec que, tenint en compte que en Xirinacs ha estat el darrer Bon Home, és a dir l’últim càtar, ell va utilitzar l’Endura, un rite ancestral càtar, per acomiadar-se de la vida. L’Endura comença amb un dejuni i després continua amb un retorn a la natura.

POEMA DE GOETHE A LA NATURA

(AQUESTA VERSIÓ RESUMIDA ESTÀ DEDICADA A XIRINACS)

Oh! la Natura! Lluís Maria!
Ella és el principi de tots nosaltres
Ella és també el final de tots nosaltres.
La natura ens envolta a tots per dintre i per fora,
Per fora som a la natura exterior
Per dins, descobrim que el nostre cos és natura.
Vivim en el seu pit, però al mateix temps li som estranys
Ella és la que crea l’escenari, la que escriu per nosaltres el drama de la nostra vida;
és l’apuntador i el director de l’obra.
Ella és la nostra mare i, malgrat això, mai no la coneixíem
Ella aposta sempre per l’espècie
Però fa individus únics i irrepetibles
Ella construeix sempre models nous
Però al mateix temps tot és antic.
La seva trobada més rellevant és la VIDA
Ella és un joc lúdic, però de vegades apareix la cara de la tragèdia,
Ella ens estima i ens dóna un pla per a viure
Però ens sorprèn i, de vegades, ens condemna a la confusió
Amb la ciència ens obre una mica els seus secrets
Però dels veritables misteris no en tenim ni idea
Així som; ella ens ha creat, segur que un dia ens destruirà
Però hem de confiar en ella.
Ella no odiarà la seva pròpia obra,
Un dia vindrà a buscar-nos
Senzillament aquest dia hem de recordar la seva cançó, la seva música.
Un dia s’acabarà aquesta dansa i caurem al final en els seus braços, cansats, vells, esgotats, marcits.
Ella, aquell dia, obrirà per fi la porta amagada,
Descobrirem la dimensió dels déus
I, triomfants, entrarem en el seu últim regne!
Primer, de foscor, però després de Llum,
Sempre, llum.

Dr. Octavi Piulats.

Gallifa, 01- juny 2008

Tagged . Bookmark the permalink.