El darrer “bon home” – Octavi Piulats

En una Laudatio publicada a Serra d’Or el mes de novembre, vaig escriure sobre el Xirinacs intel·lectual i filòsof, però avui, en el dia de la presentació del seu “Dietari Final” voldria parlar d’allò que em sembla que no em vaig atrevir a parlar a Serra d’Or, és a dir, del Xirinacs estrictament polític.

LA POLITEIA I LLUÍS MARIA XIRINACS

La pregunta essencial aquí és la següent: ¿per quina raó, personalitats i capitosts de la Cultura i la Política catalana (exceptuant algun cas) no han obert la boca o han escrit tan poc, no tan sols sobre el seu traspàs, sinó sobre la seva activitat política? ¿Com és possible que la vella guàrdia cultural hagi passat de puntetes sobre la significació de l’obra i l’activitat d’en Xirinacs? ¿No és estrany que personalitats polítiques, que a més van viure amb ell determinades èpoques,  hagin eludit pronunciar-se sobre la projecció política d’en Lluís Maria?

La resposta tan sols pot ser una: Lluís Maria Xirinacs utilitzava una filosofia política i una praxis molt diferent de la política establerta, que generava rebuig i distanciament en els polítics tradicionals.

OPOSICIÓ EXTRAPARLAMENTÀRIA I OPOSICIÓ FONAMENTAL

En certa manera, durant el franquisme, la majoria de les forces polítiques podríem definir-les com a “oposició extraparlamentària”, és a dir només es podia fer política fora de les institucions i els parlaments. Però una vegada mort el dictador, després que la democràcia espanyola es comencés a assentar i amb la desaparició final de l’Assemblea de Catalunya, Xirinacs va ser l’únic que es va quedar fent, malgrat que estigués en alguna institució, “oposició extraparlamentària”.  Aquesta mena d’oposició significa utilitzar els recursos més enllà del Parlament i de les institucions, connectant directament amb el sentir del carrer i del poble. Els seus últims anys d’activitat política van ser molt irritants per a la classe política convencional, perquè va ser capaç de mantenir una doble estratègia: estant en el Senat, feia, tan a dins com a fora, oposició al Govern de torn.

El segon aspecte que va irritar els polítics convencionals, sobretot en la darrera fase, fou el fet que en Lluís Maria practiqués allò que en política es coneix com a “oposició fonamental”. Això significa defensar una posició, no en funció de pactes finals, de deutes polítics o de pagament de taxes a les elits dominants, sinó fer una oposició radical i alhora creativa, sense haver d’aigualir o descafeïnar allò defensat. Oposició fonamental també significa defensar una política més enllà de dretes i esquerres.

Certament que un dels aspectes rellevants de la política és el pacte i, a Catalunya, el pacte amb seny, de manera que els dos costats de la confrontació política se sentin satisfets i arribin a un consens. Lluís Maria coneixia aquesta forma de fer política i en alguns temes la va aplicar; és a dir, va aplicar el seny i el pactisme. Però existeixen alguns temes polítics en els quals no es pot negociar ni pactar, ja que són fonamentals. I Lluís Maria va creure sempre que l’emancipació de Catalunya d’Espanya i de França era un d’aquests temes.

Avui també les tenim, les qüestions fonamentals, que també es poden dir “de supervivència”. Per exemple, la hipoteca ecològica i la contaminació del planeta. Amb aquestes qüestions no podem negociar estirant per aquí i per allà. Quan està en joc el destí d’un poble o d’un planeta, hom no pot diluir els principis polítics; aquí no hi ha graus, hi ha situacions de “Sí” o “No”.

EL PRINCIPI D’ANTÍGONA. LA NO-VIOLÈNCIA I LA DEMOCRÀCIA DE BASE.

De fet, Lluís Maria Xirinacs, amb la seva oposició fonamental va aplicar allò que en política es coneix com “el principi d’Antígona”. Com sabem, Antígona era aquella noia grega que es va enfrontar a les lleis d’un estat establert, per seguir unes lleis ètiques antigues que la portaven a enterrar dignament els seus germans. Malgrat les amenaces i les pressions sobre ella, mai no va rebaixar la seva posició i, a la llarga, de fet, això fou fonamental per al triomf de les seves premisses, encara que ella no ho arribés a veure. Doncs bé, en Lluís Maria intentava aplicar el principi d’Antígona a la política catalana. Respecte a l’autonomia de Catalunya o també a la plena amnistia, ell es mantenia ferm, amb grans dosis de creativitat i coratge perquè creia que sols fent aquesta oposició fonamental, fent aquest principi d’Antígona, els opositors i adversaris haurien de recular. Mercès a aquest principi es pot avançar cap a la utopia. Amb el principi d’Antígona es fan petits passos en la direcció correcta. Aquest principi sols es pot utilitzar en una democràcia de base, que es diferencia de la democràcia representativa en el fet que el poder decisori rau en la gent que ara i aquí es troben a l’assemblea i no es delega en representants, sovint escollits pel partit. Aquesta mena de democràcia i l’estructura del partit convencional són gairebé incompatibles.

I finalment, portava a terme l’activitat extraparlamentària i l’oposició fonamental amb mètodes no-violents, amb les estratègies que ell coneixia de Gandhi, Thoreau i Tolstoi i això, és a dir, actuar políticament mitjançant el pacifisme, esdevenia desesperant per als seus adversaris. En resum, en Xirinacs havia elaborat, amb connexió amb el poble, un projecte per a Catalunya. Va creure que en el moment de la transició, en el què tothom estava mobilitzat, hi havia possibilitats per assolir l’emancipació de Catalunya, sempre que s’utilitzés el principi d’Antígona, és a dir, desenvolupar un programa emancipatori i sense violència i, amb democràcia de base, mantenir-lo per anar marxant cap a la fita final.

Malauradament, els politics establerts -tant espanyols com catalans-, no van entendre mai aquest principi i es van mantenir en el pacte i en l’intercanvi de penyores. I, a partir d’aquell moment, el Xirinacs polític va esdevenir terriblement incòmode, tan incòmode que van començar a pressionar els mitjans de comunicació per evitar la comunicació d’en Lluís Maria amb el poble. Però en el boicot polític contra ell no sols hi van participar els polítics, sinó en part la mateixa Església i personalitats financeres catalanes.

I ara podem respondre a la pregunta del principi: per què ningú de les classes benestants i polítiques catalanes ni de la “cultureta” d’aquest país ha gosat valorar el Xirinacs polític. Això ha succeït perquè en Lluís Maria era el darrer “Bon Home”, és a dir, el darrer testimoni de com la majoria dels polítics establerts es van arronsar en un moment decisiu de la nostra Història i es van allunyar de l’oposició fonamental i del principi d’Antígona.

Durant molts anys, amb el boicot a les seves paraules i els seus llibres, van aconseguir un cert silenci, però vet aquí que l’acte de sobirania d’en Lluís Maria ha aconseguit trencar aquest silenci. Malgrat tot, dins de la cultura oficial tothom continua passant de puntetes.

 

RESUM

I aquesta és, com deien els grecs, la Politeia d’en Lluís Maria. Ell sabia que “una altra política és possible” i la va posar en pràctica en el cas català. I no li van fer cas. I van tractar sempre d’ofegar el seu testimoni.

Voldria acabar amb unes paraules d’en Rudi Dutschke, el gran revolucionari del 68, que crec que descriuen bastant bé l’epopeia política d’en Lluís Maria: “La política no pot ser tan sols compromisos, pactes i estraperlo. L’essència de la política, tal com Sòcrates la va pensar, és la de ajudar a caminar els pobles cap a la fita on ells mateixos somien poder arribar, amb molta creativitat, constància i coratge”.

Dr. Octavi Piulats

Caldes de Montbui. Desembre-2007

Tagged . Bookmark the permalink.