La victòria de la pau

LA VICTÒRIA DE LA PAU

Lluís Maria Xirinacs. AMNISTIA 77 – Franco, ha mort? Cap. 35

La Victòria de la Pau

Dos anys enrere, jo havia fet a la presó de Carabanchel (Madrid) la vaga de fam més llarga de la meva vida (42 dies) i, després de tres mesos de presó finalment les autoritats penitenciàries permeteren que Vicenta i la meva mare em poguessin visitar. Ho feren el 16 de març de 1974. La notícia més important que em duien era que Pax Christi Internacional em concedia el premi honorífic “Memorial Joan XXIII” d’aquell any per la meva lluita no violenta. Com es bellugaven a favor meu els amics catalans! En el diari de presó vaig dissimular la notícia per evitar contramesures. “La meva mare i la Vicenta han fet un esforç enorme per dur-me noves que m’animin. Han copsat la meva vocació al combat de la pau”. Em demanaren que fes un text per tal que algú el llegís en nom meu el dia del lliurament a Barcelona. Vaig treballar el text durant el més següent. A la segona visita, del 8 d’abril, els vaig donar-lo subreptíciament. Per prudència no en vaig deixar constància en el diari. Me’l podien requisar. Només un apunt: “Visita mare i Vicenta. Estan en pau”. El text deia així:

La Senyera de la Pau”.

“Jo sóc un fill del poble,

triat avui pel poble per sostenir alta la combatent Senyera de la Pau.

“He lluitat enmig de tots vosaltres.

Estem lluitant junts per aconseguir la Pau.

Un altre mantenia la senyera, mentre jo, com tants i tants,

seguia al banderer tot brandant l’arma per la Pau.

Avui em dieu que canviï l’arma per la senyera.

Ho faig amb recança.

És la lluita directa allò que obre el camí de la senyera.

La senyera és com una victòria abans de la victòria.

És un luxe distreure un home de la lluita directa,

i ocupar-li les mans en sostenir un signe destinat a la victòria.

És un luxe donar premis quan la batalla encara està indecisa.

És un luxe fer festa quan hi ha tants motius de dol.

Encara està molt lluny la victòria de la pau sobre la guerra.

“No és un premi el que avui em concediu.

Jo només l’acceptaré si me’l doneu com el signe d’una conjura col·lectiva.

És el document d’un vot del poble per aconseguir la pau.

I me’n feu dipositari per a què us el recordi i certament us el recordaré amb fets.

Però us he de menester a tots vosaltres per a defensar-lo.

“El compromís d’aquest pacte diu així:

Lluitarem amb tota la nostra fúria per la victòria de la Pau.

La victòria de la pau no serà una victòria nostra,

sinó un embat encès i joiós entre els homes, entre les nacions, entre les races;

on no hi hagi ni vencedors ni vençuts,

ni explotadors ni explotats,

ni homes cultes ni ignorants,

ni sants ni pecadors.

Sabem que la construcció de l’embat de la Pau,

ens demana una guerra perpètua,

contra el fort mentre siguem febles,

i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.

“Amb aquesta condició accepto la Senyera de la Pau”.

25 de maig: “M’avisa el funcionari de galeria i em felicita. M’ensenya un retall del diari “Ya”, on s’anuncia que a mi, pres a Carabanchel, Madrid, se m’ha concedit el premi “Memorial Joan XXIII”. El recollí la meva mare a la sala Claret de Barcelona. Hi assitiren el bisbe italià d’Ivrea, Luigi Betazzi, president de Pax Christi, el pare abat de Montserrat, Cassià Just, el vicari de pastoral de Barcelona, Joan Carrera. Tot el dia m’han plogut felicitacions de funcionaris, metges, el capellà Norbert, infermers i companys presos. Tots em preguntaven el significat. Pensaven que era un premi per alguna obra escrita. Els explico que és per la lluita a favor de la pau”.

26 de maig: “Continuen les felicitacions sobre el premi: es veu que ahir vespre a “Informaciones” hi havia una nota més extensa”.

29 de maig: “M’arriben dues cartes de casa, amb un retall de “La Vanguàrdia” sobre el premi. Diu que obrí l’acte Frederic Roda, vicepresident de la secció espanyola de Pax Christi. Que la meva mare llegí les condicions d’acceptació. Que Jaume Rodri explicà la meva actuació. I que Frederic Roda invità els assistents a signar – uns 300. El bisbe de Barcelona no hi pogué assistir”. Qui sí que hi assistí fou el pare Josep Almirall, provincial dels escolapis.

Un any després (1975), el conjunt osonenc “Els Esquirols”, inspirat en el meu escrit, compon una bellíssima cançó que es repetirà enmig de la lluita generalitzada. El text deia així:

“Al Banderer de la Pau”.

(cançó)

Sovint, amic, sovint,

palpo l’angoixa dins el pit,

moments obscurs de llarga nit

solquen el dur camí que hem escollit.

 Potser amb el crit, potser amb les mans

obrirem pas, farem un cant,

que vibrarà i es farà gran

com el dia que creix a cada instant

 I el nostre esforç esperançat,

lluita fidel, serà com l’arbre que és valent

a cops de pluja, a cops de vent.

                                                            Cada dia és un nou pas,

                                                           cada nit un nou repòs,

                                                           cada gota de rosada

                                                           nova frescor.

                                                            Sovint, amic, massa sovint,

                                                           sento que som poble oprimit,

                                                           que ha begut dolços vins d’oblit

                                                           i  al compàs de la por es va destruint.

                                                            Potser amb el crit….

 No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d’espessa boira,

ni el teu crit, que es transforma en clam,

perquè en tu som tots com un sol home.

 Tan de temps han amagat

L’autèntic pas del qui ens ha precedit,

Massa temps han retingut

L’autèntic cant d’aquest país.

                                                            Lluitarem de ferm

                                                           anant colze amb colze,

                                                           tu has encès un foc,

                                                           atiar-lo cal,

                                                           mentre mantens ben alta

                                                           la bandera de la pau.

                                                            La primavera ens portarà flors,

                                                           serà el poble senyor de tot,

                                                           no hi haurà explotats ni explotadors,

                                                           ni cap vençut ni vencedor,

                                                           si abrandem amb l’esforç

                                                           la raó dels teus mots.

                                                            “Cal lluitar contra el fort

                                                           per deixar de ser febles,

                                                           i contra nosaltres mateixos,

                                                           quan siguem forts!”

 

                                                           La teva paraula, cada cop més,

                                                           Va passant les reixes per volar després.

 

                                                           No és en va el teu gest company,

                                                           quan es perd cobert d’espessa boira,

                                                           ni el teu crit, que es transforma en clam,

                                                           perquè amb tu hem fet un altre pas!

 (recitat)

 El silenci d’un riu et parlarà d’una font,

d’un salt d’aigua,

d’un ramat i d’un pastor.

 I del silenci del mar tenebrós,

de tempestes,

de tresors de pirates,

i de cales salvatges on es gronxa l’escuma.

 I de l’home…?

 Què et dirà el silenci de l’home,

enmig de paraules,

                                gestos,

                                           llàgrimes,

                                                            rialles,

               plànols i esquemes,

               primes i plusos,

               copets a l’espatlla,

               rebaixes,

                              programes,

                                                màquines,

                                                                 sorolls?

                                                                  sorolls!

                                                                  sorolls!!?

 (cançó)

                                                            Qui pot obrir camí?

                                                           Qui coneix silencis,

                                                           pot obrir camí.

 

                                                           Qui gosarà escoltar

                                                           el soroll i entendre

                                                           del silenci el crit?

 

                                                           Des del torn, a la destral,

                                                           des de la ploma fins al didal,

                                                           des del pic fins al martell,

                                                           des de l’aixada fins el pinzell

                                                           coneixen l’home

                                                           i la raó,

                                                           que dia a dia es fa silenci dins la por,

                                                           i el diner compra la dansa dels mots.

 

                                                           I el nostre crit fet cançó,

                                                           que no es perd en la dansa dels mots,

                                                           és silenci,

                                                           i el nostre crit fet cançó

                                                           seguirà pas a pas el camí de l’home.

 

                                                           Qui pot obrir camí?

                                                           Qui coneix silenci

                                                           pot obrir camí.

 

ESQUIROLS. Al banderer de la Pau:

 

Comments are closed.